YOUTUMESTRE “Abraçades – Conte de Nadal”

ABRAÇADES
Nadal era l’època de l’any que més agradava a la Laura. Els dies abans de les vacances els vivia il·lusionada veient com els carrers i les botigues s’omplien de guarniments i de llumetes de colors, preparant les nadales i el teatre que farien al festival de l’escola, donant menjar al tió, fent el pessebre, guarnint l’arbre a casa, i també escrivint la carta als reis. Després de fer els deures, cada dia rellegia el que havia escrit i hi afegia alguna coseta més; que si una joguina que havia vist a la tele, que si un llibre de la col·lecció de la Tina superbruixa… Però també hi posava coses per als pares, els tiets i, sobretot, per l’avi. Ah, l’avi, Com l’enyorava! Amb tot això del bitxo aquest dels nassos, ja feia molt de temps que no havien pogut anar al poble. Es veien per internet, sí, però no era el mateix; no podien anar a passejar pel camp, ni podia ensenyar-li coses de l’hort… però sobretot trobava a faltar les abraçades. Amb l’avi se’n feien moltes, però no us penseu que fossin abraçades normals, no! Eren abraçades especials i de menes diferents: abraçades de benvinguda i de comiat (que feien en arribar i en acomiadar-se, és clar), abraçades d’alegria (com les que es feien en compartir alguna notícia bona), abraçades tendres (com les que li donava al acotxar-la al llit els dies que passava a la masia), abraçades trapelles (que l’avi aprofitava per fer-li pessigolles)… Però les abraçades que més li agradaven a l’avi eren les abraçades de vida. Aquestes eren les més intenses, les que es feien més fort. Aquesta mena d’abraçades van començar un any en què, el dia de Nadal, en acomiadar-se dient allò de “fins l’any que ve”, l’avi va dir:
-“No sé si hi seré l’any que ve.”
La Laura no ho va entendre i li preguntà:
-“Per què no hi seràs l’any que ve, que te’n vas de viatge?”
L’avi li digué que en certa manera sí, que s’acostava el moment de fer un viatge cap al cel, per veure l’àvia. A la Laura això la va entristir molt i l’avi, en adonar-se’n, la va voler animar:
-“No passa res, petitona. Un dia o un altre tots hem de marxar.”
Però això no la va pas convèncer i es va posar a plorar. L’avi la va intentar consolar de totes les maneres possibles, fins que en veure que no ho aconseguia, al final li va dir que hi havia una manera d’assegurar-se que l’any que ve es podrien tornar a reunir.
-“Quina?”- va dir la Laura obrint un ulls com a taronges plens d’esperança.
-Si em dones una abraçada de vida segur que ens tornem a veure.
-Una abraçada de vida? I com és aquesta abraçada?
-Ui, aquesta és la que s’ha de donar més fort de totes, d’aquesta manera tu em donaràs una mica de vida, com si posessis benzina al cotxe, d’acord?
I des d’aquell dia, cada any es donaven l’abraçada de vida, per assegurar-se que es tornarien a veure el Nadal següent.
Però vet aquí que les coses es van tòrcer; pocs dies abans de Nadal van rebre la notícia que a l’avi l’havien hagut de dur a l’hospital, que havia agafat el coi de bitxo aquest.
L’alegria que omplia tots els racons de la casa es va esfumar de cop, els pares estaven molt capficats i tot el dia estaven pendents del telèfon perquè no els deixaven anar a visitar l’avi.
La Laura també patia per l’avi, però no pas perquè li pogués passar res de dolent, ni tan sols sent a l’hospital. Ella sabia que l’efecte de l’abraçada de vida el protegiria fins el dia de Nadal. Però la va començar a inquietar la idea que quan arribés el dia encara no els deixessin anar al poble, llavors no podria fer-li l’abraçada de vida d’aquest any, i això sí que seria molt perillós per l’avi!
Va esborrar totes les coses que havia demanat de la carta als reis i la va començar de nou. Va escriure una única petició: poder tornar a veure l’avi per Nadal, res més. I, a canvi, es va comprometre a fer bondat, molta més de la que ja feia, i a estudiar molt, molt més del que ja ho feia, i a ser bona amiga, i a tot el que volguessin ses Majestats. -Però sobretot; no deixeu el meu estimat avi sense la seva abraçada de vida. Atentament: Laura

I tot això que us he explicat, no és pas mentida, sinó que és ben veritat.

Contacte: ricard.bertran@gmail.com

Related Posts

Leave a Reply

Your email address will not be published.