Testimoni Paquita Manzano Orellana

Paquita Manzano va viure a una de les coves autoconstruïda al talús de Sant Ildefons. Amb el seu testimoni, podem conèixer com eren aquestes coves i com s’hi vivia. Al talús que separa el barri de Sant Ildefons amb el barri d’Almeda, en el tram comprès entre la línia fèrria i la terrassa superior i plana, es localitzaven diverses coves. Les primeres havien estat excavades com a aixopluc pels pagesos i reaprofitades temps després com a refugi durant els bombardeigs franquistes de la Guerra Civil. La manca d’habitatges per acollir els immigrants arribats a Cornellà de Llobregat a partir de finals de la dècada del 1940, un mal endèmic present a la ciutat durant més de dues dècades, va portar a molts nouvinguts a utilitzar aquelles grutes com a allotjaments, alhora que se’n van excavar de noves. Un cens realitzat per l’Ajuntament de Cornellà l’any 1952 reflectia l’existència de 96 coves, habitades per a 489 persones, xifres que encara augmentarien amb el temps. S’identificaven tres sectors on s’agrupaven les construccions, sobre el pont del Quitllet (ubicat a la continuació de l’actual carrer de l’Empordà, al barri de Lindavista), sota la Torre de la Miranda i sobre la rambla de Solanes. L’esfondrament d’algunes d’aquestes cavernes, per les filtracions provocades per les pluges i l’estructura argilosa de les seves parets, va portar a les autoritats municipals al seu desallotjament i a la seva destrucció a partir de setembre de 1953, en un procés que s’allargaria anys. Aquest audiovisual forma part de l’exposició temporal “Sant Ildelfons, una història compartida a Cornellà”.