PARAULA DE RAHOLA | Toni Soler i Jan Laporta: l’art de plantar cara.
“Malgrat que diuen que una de les virtuts de la identitat catalana és l’educació, la prudència, el no dir una paraula de més, jo sempre ho he considerat un defecte, i si més no, un pecat”. Sensacional l’obertura de Pilar Rahola en el vídeo que ha publicat al seu canal de YouTube, Paraula de Rahola, aquest dimarts. L’escriptora comença la seva intervenció abordant una de les característiques que s’acostuma a atribuir als catalans, aquest tarannà prudent, de si, però no, de diguem-ho, però que no se’ns escolti massa. Rahola és tot el contrari, per sort. Quan sent que ha de dir alguna cosa, quan sent que ha d’alçar la veu, quan sent que ja n’hi ha prou d’aquest color i quan ja n’està farta que la resta ens vulgui menystenir, ella és de les que no s’ha quedat mai callada ni s’hi quedarà. I bé que fa. “Som un poble tan avesat a que ens estomaquin per totes bandes que sovint no som capaços de reaccionar i donar les nostres explicacions”. Aquest costum tan nostre de posar-nos a la defensiva i de justificar-nos que sempre ens acompanya, “i molt sovint, sent víctimes, ens presenten com a botxins i nosaltres encara donem explicacions de per què no som botxins. Sovint, en aquest desert tristíssim en el qual estem ara, després de la gesta de l’1 d’octubre, massa gent ha abaixat el cap i no ha defensat les seves posicions”. Hi ha excepcions: “Josep Costa planta cara, Clara Ponsatí planta cara, el president Puigdemont planta cara…, però n’hi tants que acoten el cap…és una tendència catalana”. Una tendència que afortunadament, s’ha capgirat els darrers dies. Una reflexió que li ha vingut a la ment arran de dos fets recents, “aquests dies han passat dues coses diferents que recuperen aquest esperit de combat, de plantar cara, que em semblen molt notables”, focalitzats en dues persones, Toni Soler i Joan Laporta.