He nascut el 1968.
Així que sé de què parlo quan parlo de canvi.
Jo hi era.
He viscut la dictadura i la transició.
He viscut les escoles d’estiu i els moviments de renovació pedagògica.
He crescut amb la Normalització lingüística.
He crescut amb el somni d’un món sense murs.
He viscut els anys olímpics; aquella increïble sensació que ho podríem aconseguir tot.
Vaig viure les crisis. Els moments difícils. La por.
Jo hi era.
A les reunions i les assemblees.
A cada cercle d’amics on es parlava de construir un món més obert, solidari i sostenible.
A cada reunió de pares i mares on es treballava per una escola plural i diversa, formadora de persones.
A cada escola on es somiava a canviar el futur a través del coneixement.
Jo hi era.
Lluitant perquè la creativitat guanyés la indiferència i perquè la imaginació guanyés l’avorriment.
Perquè la solidaritat superés l’individualisme.
Aquell esperit del 68? El porto amb mi.
Jo hi era.
Jo sóc aquí.
Jo sóc la gent, les persones. Jo sóc tu.
Som cooperativa. Som persones.
#somelquefem